Feia molt de temps que els devia una visita, també feia algun temps que en el meu cap ja rondava la idea, no pel simple fet d’anar per cortesia, ni perquè sé que s’agraeix una retrobada després d’uns quants anys, sinó perquè des del moment que creues eixes portes per suposada última vegada, no t’emportes sols un títol baix el braç, t’emportes molt més...

I com popularment es diu que més val tard que mai, aquell matí em vaig despertar decidit a complir-ho. No sabia amb què ni amb qui em trobaria en entrar, bé, per no mentir suposava qui es trobaria a l’altra banda de la porta, però aquesta vegada i com a diferència de tants anys enrere d’entrar i eixir cada dia, havia de cridar al timbre, però era el de menys. Una vegada allí i després d’haver premut el timbre, el so de la essa sonora, que tant de temps m’havia costat aprendre, de l’automatisme de la porta, m’obria i em permetia l’entrada al sempre, per a alguns “els Frares”, “els Carmelites” o l’actual Illes Columbretes, però sempre, i molt sincerament, amb orgull, el meu col·legi.